Cercador
Troba aquí: llibres, partitures, autors, obres digitals, CDs...
Obres més venudes
Els nostres clàssics
Àrea multimèdia
La fi del mateix de sempre
Orquestra de corda
WORT, FredericReg.: J.1008
16,45 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%)
Afegir a la cistella
- Formació: Orquestra de corda: Sense solista.
- Gèneres: Clàssica / contemporània: Cambra.
- Idioma del comentari: Català/English/Castellano
- Suport: Partitura
- Nivell de dificultat: Mitjà-alt
- Època: 2a meitat s. XX - XXI
- Editorial: Editorial Boileau
- Col·lecció: Premi Frederic Mompou
- Núm. de pàgines: 28
- Mesura: 31,00 x 23,00 cm
- Durada: 20'00"
- ISMN: 979-0-3503-0263-3
- Disponible en digital: No
- Disponible en lloguer: No
0 0 0 0 — 0 0 0 0 — str
ELS MATERIALS ES VENEN PER SEPARAT
«La seva llum és fosca i trista, com la melancolia d'un ocàs vital. El paisatgisme de Modest Urgell el vincula al Romanticisme i al Realisme i l'acosta a un sentiment molt personal de la mirada a la civilització clàssica de Catalunya.
Novalis diu: «tot el que és superior, místic i infinit rep una expressió corrent». Cito aquesta frase en relació amb el primer moviment que utilitzo en l'obra, titulat «Una altra vegada això de sempre». Els símbols de l'ocàs són «això de sempre» i aquest rep l'expressió del corrent. Des del punt de vista formal cal destacar el format apaïsat, una constant atenció a l'horitzó, un diàleg entre cel i terra en el qual l'home es converteix en espectador indirecte (pel fet de trobar-se d'esquena al pintor) i la llunyania es torna immensitat d'un món que no és nostre.
El Romanticisme perd força en el segle XIX perquè deixa de creure's en el més enllà. Aquest «més enllà», immortalitzat pels pintors i pels esdeveniments històrics, passa a ser rellevat per la mirada del «més aquí» del realisme de Modest Urgell. És cert que el Romanticisme cregui una estètica falsa en el món real, però no oblidem a Turner i la seva particular visió d'un esdeveniment com el Diluvi. Per tant, sense anar més lluny, vull dir que aquest estil s'acosta a una forma molt subjectiva del que serà la pintura posterior i que el realisme d'Urgell adquireix un subjectivisme aclaparador en el moment d'intentar expressar la vida quotidiana de personatges o paisatges.
La música del segon moviment és la pèrdua de la innocència del primer. Un capvespre solitari, la boira, la llunyania d'una persona major, expressen solitud. És mirada d'un crepuscle i d'una pròxima nit, però ja sense la imatge dels nens. La música és tranquil·la però no tan innocent, una espècie de Vals molt assossegat que representa el transcurs de la vida amb una certa nostàlgia. Aquí es torna a representar l'infinit de Novalis, el lleuger equipatge de Machado. No hi ha ni àngels ni diables, tan sols uns pocs elements que recorden creences per a donar fe.
«Acte de fe» és una possible redempció final després del pecat inicial, al·lusió típica en tots els textos bíblics.
Una persona afligida per la tristesa, efectes tètrics anunciant la mort en primer terme, la nit, «la fi del mateix de sempre» i dedicat ja a l'eterna pregunta del «més aquí», ignorada anteriorment per pròpia voluntat.
Utilitzo l'art que ens envolta per a enriquir més les nostres composicions i per a mi és com un ritual globalitzar les seves diverses expressions. Per això el tercer moviment inclou a més un poema de Pere Quart en relació amb la música que s'ha escrit. Aquesta poesia funciona a la manera de poema simfònic, de manera que la música expressa a cada moment el que em suggereix la poesia. Per això l'he hagut d'escriure a mesura que transcorrien els compassos.
(Lluna seguida, brasa partida, malaguanyada!) és la pèrdua de la llum, tal com ocorre en el quadre, quan veiem la lluna, la incineració, la nit de tot el que ja ha acabat.»
Nota extreta del diari personal de l'autor
I. Altre cop al de sempre II. El pedregal III. Acte de fe
