Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

RAMEAU, Jean-Philippe

Dijon 1683 - París 1764

Jean-Philippe Rameau (Dijon, 25 de setembre de 1683 - París, 12 de setembre de 1764) va ser un compositor i teòric musical francès del Barroc.

Format per son pare, organista de Dijon, Jean-Philippe Rameau va fer un curt viatge a Itàlia, que no el va portar més enllà de Milà. Després, al principi de la seua carrera, va exercir a diverses ciutats, com ara Avinyó, Lió o Clarmont d'Alvèrnia. Després es va instal·lar a París, completant la seua formació d'organista amb Louis Marchand (1669-1732). El seu primer llibre de clavecí mostra la influència d'aquest mestre. Va ser titular dels orgues de diverses esglésies a París, però no va deixar cap obra per a aquest instrument.

Va esdevenir protegit del granger general Alexandre Le Riche de la Pouplinière. A partir de 1744 Rameau i la seua esposa van tenir un apartament al palau del granger general al carrer Richelieu. Rameau hi va viure durant dotze anys i va dirigir l'orquestra privada del seu mecenes. Experimentant amb aquesta formació va aconseguir diverses innovacions musicals. El seu lloc va ser ocupat posteriorment per Stamitz i Gossec.

A l'edat de cinquanta anys, la seua obra es limitava a alguns motets i cantates i a tres reculls de peces de clavecí. Tot i això, els dos darrers llibres mostren una gran originalitat i se situen al cim de la literatura francesa per a aquest instrument. En aquesta època, els seus contemporanis, a la seua mateixa edat, com ara Vivaldi, Bach i Händel, havien compost l'essencial de la seua important producció. Per tant, Rameau és un cas molt singular en la història de la música barroca: aquest "principiant" quinquagenari posseeix una tècnica completament desenvolupada que encara no s'ha manifestat en l'àmbit de la seua predilecció, l'escena lírica, on eclipsarà tots els seus contemporanis.

Després d'alguns intents infructuosos, aconsegueix estrenar l'any 1733 la seua primera obra lírica important: la tragèdia lírica Hippolyte et Aricie. Aquesta obra per a l'escena se situa en la gran tradició de Lully, però la ultrapassa quant a la riquesa de la part musical. El vell André Campra va manifestar que hi havia « prou música en aquesta òpera per fer-ne deu », afegint que « Rameau eclipsarà tothom ». No obstant això, Rameau va haver de reelaborar la versió inicial, perquè els cantants no aconseguien cantar correctament algunes de les àries, i particularment el « segon trio de les Parques », l'audàcia harmònica del qual ultrapassava tot allò que s'havia escoltat fins al moment.

Malgrat el rebuig dels Lullystes, que trobaven aquesta música massa moderna, oposats des d'aleshores als Ramistes que la trobaven genial, l'èxit immediat impulsa la seus carrera de compositor emblemàtic del regnat de Lluís XV. Tragèdies líriques, pastorals heroiques, actes de ballet es van encadenar fins a la mort del compositor. Rameau va canviar molt sovint de llibretista, no aconseguint mai trobar a qui poguera produir un text a l'alçada de la seua música. És cert que era molt exigent, amb un caràcter difícil i, segons sembla, bastant gasiu.

Rameau va ser un dels protagonistes principals de la « Guerre des Bouffons » que el va enfrontar a Jean-Jacques Rousseau en la lluita entre la « tragèdia lírica » segons la tradició francesa de Jean-Baptiste Lully i l'Opera buffa importada d'Itàlia per aquesta època. Els dos homes s'havien unit llavors en una col·laboració musical fracassada, que havia irritat un poc Rameau i humiliat Rousseau, músic mediocre malgrat les seues pretensions. Devien mantenir relacions agres; per a Rameau era l'harmonia la que estava marcada en l'instint natural de l'home i en la mateixa natura dels sons, i no la melodia com afirmava Jean-Jacques Rousseau. Rameau considerava que l'harmonia regia la música i que la melodia no era més que una emanació d'aquella.

La seua obra teòrica ''Traité de l'harmonie réduite à ses principes naturels'' es considera molt important perquè funda la teoria moderna dels acords i de l'harmonia. Va ser escrita abans d'iniciar la seua carrera de compositor líric. Per la seua activitat paral·lela de teòric i de compositor, Rameau va rebre el sobrenom d'Euclides-Orfeu.