Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

MESTRES, Apel·les

Barcelona 1854 - Barcelona 1936

Apel·les Mestres (Barcelona, 29 d'octubre de 1854 - 19 de juliol de 1936),  d'acord amb la grafia que ell mateix emprava, va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria.

Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, tot i mantenir sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L'obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa... que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L'any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals.

Nasqué a Barcelona el 29 d'octubre de 1854, prop de la catedral. El seu pare, Josep Oriol Mestres, fou un arquitecte que intervingué a la Ciutat Comtal en obres tan importants com la catedral i el Gran Teatre del Liceu, dirigí la demolició de les muralles de la ciutat i construí la primera casa de l'Eixample. Apel·les cursà el batxillerat a un col·legi francès i estudià a l'Escola de la Llotja, on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura. Fou deixeble de pintors com Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Ramon Martí i Alsina.

Apel·les concebia el llibre com a objecte d'art global, que li permetia escriure poemes, il·lustrar-los, posar-hi música, tenir cura de la qualitat del paper, del color de la coberta, de la distribució de la massa impresa dins el blanc de la plana, de les filigranes de les orles, de les lletres, i del disseny del relligat del llibre. Il·lustrà gran quantitat de llibres entre els quals destaquen Vobiscum, amb il·lustracions d'esperit medieval pròpies dels incunables, i Liliana (dona d'aigua) on la tècnica realista se serveix de la fantasia. Per aquests dos llibres se'l considera un precursor dels modernistes i impulsor del disseny editorial. Col·laborà a diverses revistes, com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, El Liberal,La Publicitat, Lo Nunci i altres.

El 1912 hagué d'abandonar el dibuix a causa d'una afecció a la vista, i dos anys més tard va quedar-se gairebé cec, fet que l'obligà a deixar el dibuix i pràcticament l'escriptura. Uns anys més tard va publicar cançons que li van fer recuperar una gran popularitat, amb lletra i música pròpies improvisades al piano i harmonitzades per músics professionals. Aquestes cançons han estat popularitzades i enregistrades per Emili Vendrell, Conxita Badia, i més recentment, per Núria Feliu o Xavier Ribalta, entre d'altres.