Home / Autors / ALBÉNIZ, Isaac

Lliuraments en 24h-72h (Península laborables)

ALBÉNIZ, Isaac

Camprodon (Girona) 1860 - Cambo-les-Bains (França) 1909

Encara que és famós com a compositor per a piano, Isaac Albéniz no es va limitar de cap manera a la música per a aquest instrument. De fet, durant més d’una dècada dels seus gairebé quaranta-nou anys de vida es va dedicar a escriure música per a l’escena (que recentment ha tornat a merèixer atenció amb nombroses representacions en públic i enregistraments). Alhora, de forma intermitent al llarg de la seva carrera, va escriure més de dues dotzenes de cançons, com també diverses obres orquestrals i de cambra.

Nascut a Camprodon (Ripollès) el 29 de maig del 1860, de seguida es va revelar com a nen prodigi. Després de moltes atzaroses gires de concerts que el van dur a llocs tan llunyans com Amèrica i que l’obligaven a interrompre molt sovint les classes al Conservatori de Madrid, es va establir finalment a Bèlgica per estudiar de forma seriosa. Amb l’aportació econòmica del rei Alfons XII d’Espanya, va ingressar al Conservatori de Brussel•les el 1876 i s’hi va llicenciar el 1879 amb el primer premi de piano, atorgat per unanimitat. Va tornar a Espanya, on es va consagrar com a virtuós consumat; a més, va començar la seva carrera com a compositor i director. Ben aviat va dirigir una companyia itinerant de sarsuela, per a la qual va escriure tres sarsueles (de les quals avui no se’n conserva cap). El 1883 es va establir a Barcelona, on va estudiar composició amb Felip Pedrell. De forma progressiva Abéniz va anar incorporant composicions pròpies als seus recitals. El 1885 es va desplaçar a Madrid, on els editors més importants de l’època, Benito Zozaya i Antonio Romero, van publicar obres seves. Antonio Guerra y Alarcón afirma, a la seva monografia Isaac Albéniz: Notas crítico-biográficas de tan eminente pianista, escrita el 1886, que, juntament amb desenes d’obres per a piano i tres sarsueles, Abéniz havia compost diverses cançons: quatre romances per a mezzo-soprano amb text francès, tres romances amb text català i un «Àlbum Bécquer». Avui dia no queda cap rastre de les romances, però l’Àlbum Bécquer es refereix molt probablement a les Rimas, publicades posteriorment per Zozaya el 1888. També en aquell mateix any Romero va publicar les Seis baladas. El 1889 Romero va anunciar la publicació d’un altre cicle de cançons, «Seis melodías», amb text d’Alfred de Musset. No obstant això, amb l’excepció de Chanson de Barberine, no ens ha arribat cap cançó amb lletra de Musset.

La fama d’Albéniz com a pianista i compositor continuava creixent. La primavera del 1889 va viatjar a París, on va fer un concert amb la Colonne Orchestra, interpretant el seu Concert per a piano op. 78. De París es va desplaçar a Anglaterra, on va aconseguir un èxit immediat amb les seves interpretacions, que li van portar els compromisos consegüents. El 1890 es va posar en contacte amb l’empresari Henry Lowenfeld, que va contractar els serveis d’Albéniz com a intèrpret i compositor. A conseqüència d’això Albéniz es va traslladar a Londres amb la seva família (la seva dona, Rosina, i els seus tres fills) i a través de Lowenfeld va tenir oportunitat de col•laborar amb el teatre musical. Va treballar amb el teatre Lyric i més tard amb el Prince of Wales, per als quals va compondre números addicionals per a les adaptacions de comèdies musicals. A petició de Lowenfeld Albéniz va compondre Magic Opal. Aquesta comèdia lírica, a l’estil de les de Gilbert i Sullivan, fou estrenada al Lyric el 19 de gener del 1893 (va ser traduïda posteriorment a l’espanyol per Eusebio Sierra, amb el títol La sortija, i presentada a Madrid el 1894; aquell mateix any també es va representar a Madrid la seva sarsuela San Antonio de la Florida amb llibret de Sierra).

Els seus contactes amb el món del teatre a Londres van cridar l’atenció d’un poeta i dramaturg aficionat, Francis Burdett Money-Coutts, hereu de la fortuna financera de la coneguda empresa Coutts and Co., que havia participat en el contracte que Albéniz tenia amb Lowenfeld i que va adquirir totalment el juliol del 1894. Coutts, el suport financer del qual va permetre Albéniz viure còmodament la resta de la seva vida, estava interessat a escriure llibrets. La col•laboració amb el compositor va donar com a resultat Henry Clifford (estrenada al Teatre del Liceu de Barcelona el 1895), Pepita Jiménez (Teatre del Liceu, 1896; Teatre Neues Deutsches de Praga, 1897; la Monnaie de Brussel•les, 1905) i Merlin (composta entre 1898 i 1902, però no arribada a programar en vida d’Albéniz), la primera òpera d’un projecte de trilogia titulada King Arthur (Lancelot va quedar incompleta el 1903 i Guenevere ni tan sols la va començar). Així doncs, durant aproximadament una dècada. 

Albéniz 
va consagrar una bona part del seu talent i de les seves energies a la creació i producció de música per a l’escena. Durant aquest temps s’havia traslladat de Londres a París. A la capital de França va entrar en contacte amb Vincent d’Indy, Ernest Chausson, Charles Bordes i més tard amb Paul Dukas i Gabriel Fauré; d’aquesta manera va establir uns forts vincles amb el món musical francès. Del 1898 al 1900 va impartir classes de piano superior a la Schola Cantorum però, a causa de la seva feble salut, el 1900 va tornar al clima més càlid d’Espanya. Va col•laborar amb Enric Morera i va donar suport a les obres líriques catalanes. Quan, malgrat els seus esforços, va fracassar en el seu intent que li produïssin les seves obres per a escena, va tornar cap a París, on la seva música era reconeguda, elogiada i interpretada. La residència d’Albéniz a París va esdevenir un lloc de trobada dels artistes espanyols (entre els quals hi trobem Joaquín Turina i Manuel de Falla); aquí hi van trobar el suport i l’ànim necessaris per dur a terme els seus projectes.

La preocupació d’Albéniz per les formes musicals més grans va provocar un canvi en el seu estil compositiu, de les peces bàsicament lleugeres i agradables de la seva carrera inicial fins a un art més complex. Tot i que no va deixar d’interpretar en públic, les seves aparicions van disminuir a mesura que s’anava involucrant en la composició i producció de les seves obres operístiques. D’aquest període són les cançons Il en est de l’amour i Deux morceaux de prose de Pierre Loti (Crépuscule i Tristesse), així com les que es basen en poemes de Coutts: To Nellie (una col•lecció de sis cançons); Art thou gone for ever, Elaine?; Six Songs (de les quals només ens han arribat Will you be mine? i Separated!; i Two Songs (The Gifts of the Gods i The Caterpillar). També disposem dels compassos inicials d’una cançó basada en el text de la faula de Jean de La Fontaine, «Conseil tenu par les rats», del fragment final d’una cançó de Coutts titulada «Laugh at Loving» i de referències a altres cançons de Coutts, la música de les quals no s’ha pogut trobar. 

Quan Coutts es va començar a cansar d’escriure llibrets, Albéniz va anar tornant gradualment al piano i al seu paisatge nadiu per trobar la inspiració. La Vega (1896-98) anuncia el seu estil posterior, que va arribar a la culminació amb la seva obra mestra, Iberia (1905-1908). La textura compositiva i el llenguatge que defineixen Iberia són els característics de les Quatre mélodies (sobre poemes de Coutts), la darrera de les obres vocals d’Albéniz i l’última de les obres acabades. Afectat de nefritis, Albéniz va morir a Cambo-les-Bains, als Pirineus francesos, el 18 de maig del 1909.

Veure totes les obres de l'autor