Violoncels / Cellos / Violonchelos
Grupo de Violonchelos
CASALS, Pau; CASALS, PabloReg.: BC0004
25,30 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%)
Afegir a la cistella
- Revisió: CASALS ISTOMIN, Marta
- Formació: Orquestra de corda: Sense solista.
- Gèneres: Clàssica / contemporània: Cambra.
Música folklòrica / Popular: Sardanes.
- Idioma del comentari: Català/English/Castellano
- Suport: Partitura
- Nivell de dificultat: Mitjà
- Època: 2a meitat s. XX - XXI
- Editorial: Editorial Boileau
- Col·lecció: Pau Casals
- Núm. de pàgines: 56
- Mesura: 31,00 x 23,00 cm
- Durada: 14'40"
- ISBN: 978-84-8020-905-2
- ISMN: 979-0-3503-0850-5
- Disponible en digital: No
- Disponible en lloguer: No
ELS MATERIALS ES VENEN PER SEPARAT
Una formació com l’orquestra de violoncels és inaudita en la història de la instrumentació. És sabut que l’organització orquestral va sorgir de la voluntat de treballar col·lectivament a partir de l’equilibri de les parts entre els quatre instruments de corda fregada, la família formada per violí, viola, violoncel i contrabaix, que ja havien tingut un paper rellevant en les primitives organitzacions de cambra com el concerto grosso. El posterior increment de l’orquestra a base dels instruments de fusta i metall buscava una millor distribució del joc de colors tímbrics que reclamaven les composicions per a aquesta mena de conjunts, però en cap cas s’imaginava una orquestra o conjunt de cambra format per diversos instruments del mateix color.
El segle XX, amb la seva inquieta recerca sobre noves organitzacions sonores i nous efectes tímbrics, ha explorat agrupacions molt diverses tant sobre instruments analògics com sobre instrumental electroacústic. La formació més pròxima a l’orquestra de violoncels és el conjunt de saxòfons, format pels set membres de la família (sopranino, soprano, alt, tenor, baríton, baix i contrabaix) que, en aquest cas, permeten certes varietats de tessitura i diapasó sobre la base d’una sonoritat fabricada pel mateix sistema de vibració de columna d’aire.
L’orquestra de violoncels, per tant, és una agrupació que resulta del tot original i que cal vincular estretament a la pràctica creativa i interpretativa de Pau Casals. Intèrpret, compositor i director ja consagrat, va idear en els anys 20 del segle passat la formació de vuit violoncels als quals va consagrar la Sardana per a orquestra de violoncels (ca. 1925). A conseqüència d’aquesta iniciativa, han sorgit algunes altres formacions similars, generalment constituïdes per grups d’afinitat pedagògica. El treball que requereixen aquestes tres peces per a orquestra de violoncels té molt a veure amb el concepte de conjunt orquestral o de cambra en el qual hi ha papers protagonistes i papers de suport harmònic o contrapuntístic, en alguna de les obres més evidents que en altres.
I.D-2.-Sardana per a orquestra de violoncels
Escrita per Casals probablement a la meitat de la dècada de 1920, és l’única de les tres obres pensada exclusivament per a aquesta formació instrumental i, per tant, implica una rica i imaginativa distribució de les parts i el rol de cadascun dels instruments. Evidencia el domini que Casals tenia de l’instrument i de les seves possibilitats expressives i discursives i ofereix una obra densa i temàticament rica.
Es tracta d’una sardana de concert amb una textura més complexa del que és habitual i que, per tant, no se subjecta als tòpics en relació a l’organització de curts i llargs que exigeix el gènere.
Sobre la base de la tonalitat principal, Do major, la Sardana per a orquestra de violoncels es desenvolupa amb una certa oscil·lació tonal, alternant sovint amb Mib Major o Re Major i introduint altres modificacions cromàtiques indeterminades com és freqüent en l’escriptura casalsiana. Resulta característic d’aquesta obra, d’altra banda perfectament justificable atès que es tracta d’una sardana, l’evocació d’algunes de les sonoritats d’instruments populars com la gralla o el tambor per ressaltar la vinculació de l’obra amb la tradició popular catalana.
II.D-3c.-Sant Martí del Canigó per a orquestra de violoncels
Aquesta edició ofereix la transcripció per a conjunt de violoncels d’Enric Casals sobre el tema de la sardana Sant Martí del Canigó¸ originàriament escrita per Pau Casals per a piano (1943) i que va donar també lloc a una versió per a orquestra de cambra (1950). Musicalment queda molt lluny de la Sardana per a orquestra de violoncels, atès que és una mera transcripció dels elements sonors en cinc parts: violoncel solista i quatre veus més. El discurs principal no sempre és a càrrec del violoncel primer, però en general l’efecte produït és el de solista amb acompanyament, en què el conjunt reforça algunes de les idees i, sobretot, el volum de l’obra.
Obra pensada per formar part de les ballades, en aquesta versió destaca més l’aspecte concertístic i contemplatiu gràcies als subterfugis orquestrals.
I.E-7d.-El cant dels ocells per a orquestra de violoncels
És ben sabut que Pau Casals va fer al llarg de la seva vida una tasca de divulgació de la cançó popular catalana El cant dels ocells, a la qual va dotar d’una personalitat que no tenia i que ha assolit el caràcter hímnic que ara té arreu del món com a emblema utilitzat en moltes ocasions solemnes, singularment com a motiu de meditació col·lectiva en actes commemoratius. Com s’ha indicat ja en un altre volum d’aquesta col·lecció, Casals en va escriure la primera versió per a violoncel i piano (1941), probablement decidit per un deix de nostàlgia en els primers mesos del seu exili francès. També va
escriure una versió per a soprano i cor i una altra versió per a
violoncel i orquestra de cambra (1942).
La versió per a conjunt de violoncels sorgeix de la necessitat de dotar aquesta singular formació de repertori apropiat i, com és natural, el desenvolupament de l’obra segueix els patrons usuals pel que fa al tema i l’acompanyament: un violoncel solista canta el tema mentre la resta es combinen per enriquir l’acompanyament, doblant-se entre ells i magnificant-ne la sonoritat.
Sardana
Sant Martí del Canigó
El cant dels ocells