Cercador
Troba aquí: llibres, partitures, autors, obres digitals, CDs...
Obres més venudes
Els nostres clàssics
Àrea multimèdia
La Santa Espina
Sardana
Orquesta sinfónica con Tenora y/o Voz ad libitum
MORERA, EnricReg.: B.3682
22,00 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%)
Afegir a la cistella
- Revisió: SERRACANT, Josep Maria
- Formació: Orquestra simfònica: Amb veu/cor.
Cor: Amb acompanyament; Mixt. - Gèneres: Clàssica / contemporània: Vocal; Simfònic.
Música folklòrica / Popular: Sardanes.
- Autor lletra: GUIMERÀ, Àngel
- Suport: Partitura
- Nivell de dificultat: Alt-superior
- Època: 1a meitat s. XX
- Editorial: Editorial Boileau
- Col·lecció: Siglo XXI
- Núm. de pàgines: 24
- Mesura: 31,00 x 23,00 cm
- Durada: 4'00''
- ISMN: 979-0-3503-3533-4
- Disponible en digital: No
- Disponible en lloguer: Sí
Unison choir or Solo voice (ad lib.)
3[1.2.pic] 3[1.2.Eh] 3[1.2.bcl] 3[1.2.cbn] — 4 3 3 1 — Tenora (ad lib.) — tmp+2 — hp —str
perc: sd, sus cym, tri, tbrí
ELS MATERIALS SÓN DE LLOGUER
Introducció:
La Santa Espina, tal com ho especifica el mateix llibret d’Àngel Guimerà, és una “rondalla en tres actes i sis quadres”, amb música d’Enric Morera. Aquesta obra se circumscriu dins del moviment anomenat Teatre Líric Català, que el musicòleg Xosé Aviñoa limita entre els anys 1894 i 1908. Músics de la talla de Granados o Pahissa, o el mateix Morera, juntament amb escriptors com Guimerà, Rusiñol o Pitarra, entre d’altres, es van comprometre a produir obres líriques a cavall entre l’òpera italiana, l’imponent espectacle wagnerià i la sarsuela espanyola. Tot plegat amb un intent de produir un veritable teatre musical català autòcton.
Una de les produccions més significatives d’aquest Teatre Líric Català fou precisament La Santa Espina. El divuitè dels vint números, corresponent a l’acte tercer, donà lloc a la famosa sardana amb el mateix nom, convertida en emblema del catalanisme polític, particularment gràcies a la prohibició expressa del Governador Civil de Barcelona, general Losada, l’any 1924.
Val la pena reproduir el text de la circular que va distribuir:
Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana La Santa Espina en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades, y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.
La rondalla de La Santa Espina fou estrenada al Teatre Principal de Barcelona el 19 de gener del 1907 i es va tornar a programar el desembre del mateix any, amb un total de més de dues-centes representacions. La producció va anar a càrrec d’Espectáculos y Audiciones Graner, sota la direcció teatral de Modest Urgell. L’èxit que va obtenir l’obra va ultrapassar totes les expectatives, ja que no era habitual que una obra musical es mantingués en cartell més d’un parell o tres de setmanes. Fins i tot la pròrroga va durar més del que es preveia a causa de la continuada aclamació popular.
L’argument de l’obra és de caràcter fantàstic, amb tots els elements propis del gènere d’aquesta època: bruixes, bruixots, sirenes, reialmes de terres llunyanes, encanteris... tot plegat amb un rerefons de reivindicació nacional en uns moments polítics molt delicats i tensos per a la societat catalana i el catalanisme polític. Pel que fa a la música, la partitura de Morera es manté dins de l’estricte àmbit tonal i sempre molt d’acord amb el caràcter del llibret.
El número que després es convertiria en la popular sardana es troba, com hem dit, al tercer acte de l’obra i correspon al moment en què es presenten les captives catalanes. Després d’una introducció de caràcter poètic i evocatiu, seguit d’un motiu de dansa, comença la intervenció de la secció femenina del cor que irromp a escena amb els coneguts versos de “Som i serem gent catalana”. De fet, però, la sardana de l’obra comença directament als llargs, coincidint amb la modulació a menor. La música inicial difereix dels curts de la sardana, ja que la mètrica de la melodia és diferent, fins al punt que amalgama compassos ternaris amb binaris.
Morera va adaptar aquesta música per convertir-la definitivament en sardana independent el mateix 1907. La primera versió amb lletra que se’n conserva és l’enregistrament d’Emili Vendrell datat l’any 1918, en el qual només hi ha text als llargs, que és on encaixa correctament amb la música. Posteriorment se n’han fet diferents adaptacions en què la lletra comença també ls curts.
* La sardana, des dels sus orígens, presenta una estructura binària que, mitjançant una doble barra de repetició, divideix l’obra en dues parts diferenciades: els curts i els llargs. Aquests dos noms provenen dels passos amb què es balla. Com a referència, els curts es ballen amb els braços baixats y els llargs amb els braços alçats.
Argument:
És època de verema que concentra l’atenció i l’esforç de tots. Veremar, traginar, trepitjar, entrullar. Tot es fa alhora. La Maria, pubilla de la casa, la vigília del seu sant, agafa un cistellet i surt a collir flors boscanes per oferir-les a la imatge de la Verge que té a la seva cambra. Triga més del compte i els pares comencen a passar-ne ànsia. El pare tem que es trobi amb en Gueridó, un mosso més bé curt de gambals i que fa de vaquer.
Per fi arriba la Maria del bosc i es troba amb el Gueridó, que l’ajuda a fer un ram. Maria, no troba res per lligar-lo i se li acut d’utilitzar la cadena d’or del seu escapulari, que conté una relíquia de La Santa Espina que portà Jesús a la creu. En Gueridó, a més d’ajudar-li a fer el pomell de flors, pretén besar la noia. Sorpresa pel seu atreviment, Maria crida i demana auxili. Per aquest motiu, el vaquer és acomiadat de la masia, però abans de marxar vol un record de la pubilla i d’amagat furta el ram.
Consolat amb la toia, comença a caminar tota la nit sense parar, fins que arriba a una vall profunda i negra. És la nit de l’any en què les bruixes i els bruixots fan la seva assemblea i escullen una persona per fer-la la més feliç del món. Descobert pels assembleistes, Gueridó es converteix en l’objecte de les seves diversions. El convertiran en rei, a pesar de les objeccions i excuses del noi. Abans, però, li posen una condició: si, en el decurs d’un any, no fa cap petó a la noia estimada serà rei per sempre; si no, ho perdrà tot. Fet i dit, el transporten mar endins damunt d’una sabata gegant, que els conduirà a una illa on hi ha un veritable príncep que està a punt de ser coronat.
El príncep Arnold, reclòs en un castell perquè el dia del seu naixement uns savis astròlegs van vaticinar que seria convertit en planta quan conegués l’amor, es dirigeix -cansat d’esperar- junt amb la seva escorta a visitar la bella sirena Rosa Vera, estimada per Arnold. En fer-ho topen amb les bruixes. Com a resultat, la màgia converteix en palmeres al príncep i tota la seva cort. Llavors, les bruixes despullen a Gueridó i llencen la seva vella vestimenta, el pomell de flors i l’escapulari. Ja vestit, arriben magnats d’Abracandària, país del príncep Arnold, per anunciar la mort del seu pare el monarca. S’emporten a Gueridó per coronar-lo rei sense saber que és un suplantat.
La sirena Rosa Vera ho ha observat tot i, conscient de l’encanteri, farà els possibles per trencar l’embruix. Disfressada de mariner, recupera el pomell i el torna a Gueridó i aquest, en agraïment, la nomena com a patge. Així, amb el pas del temps, la Rosa Vera, que es fa anomenar Dardell, serà la persona de confiança del rei. La sirena, amb la seva autoritat, fa portar vaixells de donzelles al palau perquè el rei s’enamori. Però passen els dies i tot continua igual.
Ja a punt d’exhaurir el termini d’un any, i enmig d’un pessimisme generalitzat, arriba a Abracandària un vaixell de donzelles catalanes. El capità que les ha segrestades fa una descripció del lloc de procedència de les noies. Mentre escolta el relat, el rei va recordant la seva pàtria, els seus pares, la Maria, les vaques, les muntanyes de Montserrat, les platges... Amb llàgrimes als ulls, creu que està somniant. És en aquest moment en el que els donzelles catalanes ballen una sardana tot cantat “Som i serem gent catalana, tan si es vol com si no es vol...” mentre Gueridó plora emocionat i els seus acompanyants intenten tranquil·litzar-lo.
El fals rei, de sobte, descobreix a la Maria entre les noies, i ràpidament, sense que ella el reconegui, ordena que la preparin perquè sigui la seva esposa. Però ella dubta que sigui el vaquer al qual enyora des del dia en què marxà del mas. És llavors quan Maria reconeix el seu ram de flors i l’escapulari de la Santa Espina, proves de la identitat del seu estimat Gueridó. La Rosa Vesa, vestida de patge, li explica l’encantament a la Maria i la donzella li fa un petó entrades les dotze de la nit, cosa que trenca l’embruix de Gueridó, Arnold i els seus cavallers. D’aquesta manera, la sirena recupera el seu estimat mentre Maria i Gueridó fan cap a la seva terra, veient de lluny la muntanya més emblemàtica de Catalunya, el Montserrat.
