Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

MASSANA, Antoni

Barcelona 1890 - Raïmat (Segrià) 1966

Antoni Massana va ser un conegut compositor i organista català. Estudià piano amb Enric Granados i Frank Marshall; composició amb Domènec Mas i Serracant, Enric Morera i Cristòfor Taltabull, i musicologia i harmonia aplicada al folklore amb Felipe Pedrell i Nemesio Otaño. L’any 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i fou ordenat sacerdot el 1922. El mateix any es traslladà a Roma, on estudià música sacra i cant gregorià, llicenciant-se a la Scuola Superiore di Musica Sacra el 1925. Posteriorment estudià a Alemanya, on conegué de prop la composició romàntica. 
Tot i que gran part de la seva activitat com a compositor se centrà sobretot en el camp de la música religiosa, Antoni Massana representa per antonomàsia el compositor eclesiàstic pròxim als músics civils, preocupat per tant per gèneres no religiosos com són l’òpera i la música de concert. Així, a part d’haver composat obres com l’oratori Montserrat, premi Patxot (1925) estrenat el 1933 sota la direcció de Joan Manén, l’Himne a la Ciutat de Déu (1922), Xavier (1930), Miles Christi (1941) i La Creació (1946) –així com diverses misses i himnes religiosos–, va escriure altres obres vocals com Nuredduna, inspirada en el poema La deixa del geni grec de Miquel Costa i Llobera amb llibret de Miquel Forteza, o l’òpera Canigó (1935), basada en l’obra homònima de Jacint Verdaguer i amb llibret de Josep Carner. 
La música de Massana va respondre sempre a un ideari creatiu propi de la generació noucentista a la qual pertanyia: consciència creativa de la música catalana, mediterranisme, passió pel classicisme grec i desig de l’obra ben construïda. El mateix compositor es considerava un neoromàntic, influenciat per Debussy, i continuador de l’escola alemanya de Wagner i Richard Strauss. El mateix Strauss el felicità per l’himne compost per a la Festa de la Música catalana de l’any 1922 i amb què fou premiat amb la Flor Natural. 
De les seves obres instrumentals destaquen Concert per a violoncel i orquestra ( 1938) i Rapsòdia Catalana (1947), així com l'Elegia a Debussy, concebuda per a piano i orquestra de corda (1920).