Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

BOCCHERINI, Luigi

Lucca 1743 - Madrid 1805

Luigi Boccherini (Lucca, 19 de febrer de 1743 - Madrid, 28 de maig de 1805) fou un violoncel·lista i compositor italià.

Va pertànyer a una família d'artistes. Son pare Leopoldo era un excel·lent contrabaixista, el seu germà Giovanni Gastone va ser llibretista de diverses òperes d'Antonio Salieri i de Haydn i la seva germana va ser ballarina.

Luigi va mostrar molt aviat interès per la música, i particularment pel violoncel. Son pare li va donar les primeres lliçons, però estranyat per les aptituds de l'infant el va confiar al mestre de capella de la catedral de Lucca el sacerdot i compositor Domenico Francesco Vannucci. De seguida va ser enviat a Roma perquè estudiara amb un dels compositors més cèlebres de l'època: Costanzi. S'hi va familiaritzar amb la música de Palestrina i Gregorio Allegri, el cèlebre Miserere del qual, va causar una forta impressió al jove músic. Boccherini va esdevenir el més gran violoncel·lista del seu temps, igualant en virtuosisme als millors violinistes contemporanis.

El 1757, després de finalitzar els estudis a Sant Pere de Roma, va acompanyar son pare, que havia obtingut un lloc de contrabaixista per a ell mateix i de violoncel·lista per a Luigi a l'orquestra de la Cort Imperial d'Àustria a Viena, i no va tornar a Lucca fins al 1764.

En aquest any, Luigi va estimar-se més la plaça de violoncel·lista a la capella palatina de Lucca i deixa Viena per la seua ciutat natal.

Davant el relatiu estancament de la seua carrera (el sou era baix) deixa novament Lucca per a fer una gira de concerts per França amb el quartet de corda que ell mateix havia creat l'any 1764 (quelcom excepcional a l'època), el repertori del qual estava format per obres de Haydn, de Boccherini i d'altres compositors coneguts a l'època. Entre 1764 i 1768, va compondre dos oratoris: Giuseppe Riconoscuito i Gioas, re di Guidea.Gràcies a Lucien Bonaparte, ambaixador francès a Madrid, va obtenir el 1800 un càrrec remunerat, i en prova de gratitud li va dedicar dues sèries de quintets (op.60 et op.62).

Una successió de desgràcies familiars (mort d'alguns dels seus fills i de la seua segona esposa) el van deprimir. Va caure en un estat d'extrema pobresa, i mal allotjat va morir a Madrid d'una malaltia pulmonar el 1805.