Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

BELLINI, Vincenzo

Catània 1801 - Puteaux 1835

Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini (Catània, Regne de Sicília, 3 de novembre de 1801 - Puteaux, Regne de França, 23 de setembre de 1835) va ser un compositor italià i un dels tres màxims representants de l'era del 'Bel Canto' de principis del segle XIX, juntament amb els compositors italians Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti.

Fill de l'organista Rosario Bellini, va rebre les primeres lliçons de música del seu pare i del seu avi, Vincenzo Tobia. Bellini va ser un nen prodigi i explica la llegenda que als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti, que va començar a estudiar teoria musical als dos anys d'edat, piano als tres i que als cinc era capaç de tocar-lo amb soltesa. La seva primera composició data de quan tenia sis anys.

Amb una beca que li va proporcionar el Duc de San Martino va ingressar en Col·legi de Sant Sebastià de Nàpols, on va estudiar harmonia amb Giovanni Furno, contrapunt amb Giacomo Tritto i composició amb el cèlebre Nicola Zingarelli.

Va compondre música sacra (motets, misses, etc.), de cambra, un famós concert per a oboè i simfònica, però és l'òpera el gènere musical que li va donar fama. Va compondre per a virtuosos del bel canto, expressió lírica que exigeix ​​una gran precisió i agilitat vocal. Va intentar minimitzar les diferències clàssiques entre les parts cantades i recitades -àries i recitativos-, mantenint la tensió dramàtica.

L'estrena de la seva primera òpera, Adelson e Salvini, es va produir en 1825. Domenico Barbaja, director del Teatre de Sant Carles de Nàpols i de la Scala de Milà, es va interessar per ella, encarregant-li diverses obres posteriorment.

La seva obra més difosa és Norma, en la qual destaca la molt cèlebre ària Casta Diva, on es conjunten la gravetat clàssica amb un apassionament molt romàntic en l'expressió, sent aquest un dels grans rols per a soprano dins el repertori. Durant el segle XX va destacar en aquest paper Maria Callas, que va ser la més famosa Norma del segle i qui va recuperar el caràcter purament belcantista del paper, enterrat pels excessos veristes de les generacions de cantants anteriors.

Després d'intentar introduir-se en l'ambient operístic de Londres amb escassa ressonància, Bellini es va retirar a París. A França el va sorprendre la mort als 34 anys, després d'una infecció intestinal, probablement contreta a principis de 1830.

Bellini va ser enterrat en el Cementiri del Père Lachaise, on va romandre durant més de 40 anys, prop de Chopin i Cherubini. El 1876 el seu cos va ser traslladat a la catedral de Catània.

En les diferents etapes que van marcar el retorn al seu país, el taüt del compositor va ser rebut a tot arreu amb calidesa i emoció. Finalment va arribar a la seva ciutat natal, on es va celebrar un solemne funeral al qual van assistir milers de persones de Catània, alguns familiars del compositor (entre ells dos germans encara vius), i una àmplia representació d'autoritats civils, militars i religioses.

La tomba va ser construïda per l'escultor Giovanni Battista Tassara, mentre que el monument de la ciutat va ser obra de Giulio Monteverde. Les seves restes van ser repatriats a Catània per la família Formica, que va donar un Monument funerari a la Catedral de la Ciutat i se li va situar proper a la tomba de Santa Àgata.