Home / Obres / Rapsòdia catalana (red.)

Lliuraments en 24h-72h (Península laborables)

Rapsòdia catalana (red.)

Violonchelo y Piano

BLANCAFORT, Manuel

Reg.: B.3807

21,00 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%) Afegir a la cistella

  • Formació: Duos: Amb piano.
  • Gèneres: Clàssica / contemporània: Cambra; Simfònic.
    Música folklòrica / Popular: Cançoner popular.
  • Idioma del comentari: Castellà, Català, Anglès
  • Suport: Partitura + particellas
  • Nivell de dificultat: Alt-superior
  • Època: 2a meitat s. XX - XXI
  • Editorial: Editorial Boileau
  • Col·lecció: Siglo XXI
  • Núm. de pàgines: 48+12
  • Mesura: 31,00 x 22,60 cm
  • Durada: 27'
  • ISMN: 979-0-3503-3560-0
  • Disponible en digital: No
  • Disponible en lloguer: No

Tot i que la Rapsòdia catalana per a violoncel sol i orquestra va ser composta el 1952 i guardonada amb el I Premi Ciutat de Barcelona de 1966, l’obra no seria estrenada fins al 10 de juny de 1972 amb Ernest Xancó com a violoncel solista i acompanyat per l’Orquestra Ciutat de Barcelona dirigida per Luis Antonio García Navarro. 

La història convulsa d’aquesta obra, des de que va ser escrita fins que veié per primera vegada la llum gairebé vint anys després, queda reflectida en una carta que el mateix compositor va escriure a Maria Canals: “[…] Ara he portat al concurs de l’ajuntament la Rapsòdia catalana per a violoncel i orquestra. Ja té tretze anys d’edat. Va passar-ne dos en mans d’en Ferrer, però amb tot el que ha passat al Municipal ha tornat verge al meu armari.” (Carta a Maria Canals del 13- XI-1966). 

Aquesta obra, d’uns 24 minuts de durada, va ser la seva primera experiència —i de fet l’única— d’utilitzar el violoncel solista amb una plantilla orquestral més o menys variada. L’obra, com reconeixeria el mateix autor, continuava la línia del Concert ibèric (1946) i el Quartet de Pedralbes (1949), basats ambdós en temes i girs popular. La Rapsòdia va ser de totes la més fidel al nostre cançoner: no utilitzava ninguna melodia original sinó que recollia nou cançons catalanes a les quals hi va afegir noves harmonies amb una delicada cura pel que feia a l’orquestració. 

I és que de fet, com comentaria Xavier Montsalvatge a La Vanguardia, “la Rapsòdia catalana respon a l’estil de les seves partitures simfòniques de postguerra. La composició [...] resulta encara més tradicional que las anteriors, per la naturalesa de la seva estructura, realitzada partint de l’encadenament, glosa petits desenvolupaments i reexposicions de nou tonades populars catalanes de les que el nostre compositor extreu el seu contingut líric més íntim quan les confia al violoncel solista, y la seva gràcia més pura, principalment rítmica, al glosar- les amb l’orquestra acompanyant, que dialoga amb el solista imposant-se-li a vegades malgrat que el conjunt instrumental comporta una plantilla reduïda en els seus elements més sonors: el vent i la percussió”. [X. Montsalvatge a La Vanguardia, 13-VI-1972]

Prefaci / Preface / Prefacio 
Rapsòdia catalana
Biografia / Biography / Biografía