Editorial de Música BOILEAU - Since 1913

Historia

L'Editorial de Música Boileau és l'editorial musical en actiu amb més antiguitat de l'Estat espanyol. El seu fundador, Alessio Boileau Bernasconi la va inaugurar l'any 1913 a partir del seu taller de gravat i estampació. Des de llavors, i durant més de cent anys de vida, el seu catàleg s'ha anat ampliant fins a recollir gairebé 3800 títols.

Sota la tutela de quatre generacions ha presenciat i s'ha sabut adaptar a diferents moments històrics més o menys convulsos, ha estat observadora de la inherent evolució tecnològica que comporta el fet d'estar en actiu durant més d'un segle, ha seguit les orientacions musicals i els gustos predominants de la societat a la qual ha servit en cada moment, i ha participat activament en la vida social, musical i cultural de la ciutat. A més, perviu en els records de la majoria dels estudiants de música del nostre territori, gran part dels quals ha iniciat els seus estudis amb els materials de l'editorial.

El fundador

Alessio Boileau Bernasconi va néixer a Verona l'any 1875. Després d'estudiar piano, oboè i mandolina va entrar a treballar a l'editorial Ricordi de Milà, on va aprendre l'ofici de gravador. Allà se li va oferir la possibilitat de traslladar-se a Grècia o Espanya, països on l'ofici de gravador escassejava tot i la gran demanda social de l'ensenyament musical de les classes burgeses creixents.

Alessio es va decidir finalment per Espanya, concretament per la ciutat de Barcelona, on es va traslladar el 1904 per incorporar-se en una societat musical activa. Va fundar els Tallers de gravat i estampació de música A. Boileau i Bernasconi, dedicats principalment a la impressió d'obres per encàrrec. El 1906 es va instal·lar al carrer Provença 285 de Barcelona, lloc on encara es troba el taller d'editorial Boileau.

Els inicis

L'activitat inicial del taller es va anar equilibrant progressivament amb els treballs de producció pròpia. L'editor es feia càrrec de tots els costos d'edició i promoció, que recuperava amb la part proporcional que li corresponia, tant pel concepte de venda de les partitures com pel de drets d'autor i editor. Així va ser com va poder començar a treballar amb els autors del moment, la majoria professors dels conservatoris de la ciutat. El prestigi que va aconseguir al taller li va suposar encàrrecs per a altres editorials de tot Espanya, com Dotesio o Erviti, i fins i tot per a alguna editorial francesa com Salabert o Durand.


Donat el volum de la demanda, Boileau es va associar amb tres socis més, Plantada, Alegret i Ros, per crear l'editorial Iberia Musical especialitzada en la publicació d'operetes i sarsueles. El 1913 absorbia la part d'aquests altres editors i li canviava el nom pel de Editorial de música Boileau, que es conserva fins a l'actualitat. Amb el desig d'ampliar el seu catàleg, va iniciar la publicació d'obres d'estudi i de repertori tant clàssic com religiós.

Al taller de la nova editorial van arribar a treballar de quinze a vint gravadors, uns a temps parcial i altres a jornada completa. Cada un d'ells gravava una mitjana d'una a una planxa i mitja diàries. Alguns d'aquests gravadors alternaven aquest ofici amb el de músic en actiu. A més, al voltant de dotze treballadors més participaven en les tasques de la impremta.

Les primeres obres

La producció pròpia de Boileau durant aquesta primera etapa (1913-1939) es componia d'obres de compositors espanyols i estrangers. Entre els diferents gèneres, es publicaven obres de caràcter líric, religiós, música de saló en totes les seves formes, fragments d'òperes italianes i alemanyes, així com fantasies i arranjaments facilitades sobre temes d'obres cèlebres. Tots ells, gèneres molt populars a l'època, van ser recollits en les principals col·leccions de Boileau: Edició ibèrica, que recull el repertori clàssic i de capçalera dels estudiants de conservatoris i escoles de música; Lauda Sion, amb obres de repertori religiós; Biblioteca del pianista,...

La producció de caràcter didàctic va aconseguir immediatament un volum molt important en el catàleg de l'editorial. La demanda dels conservatoris i centres d'ensenyament va generar un mercat editorial sòlid, amb predomini de mètodes i peces per a piano, seguits a gran distància per obres per a violí i guitarra. La producció de partitures de música de cambra per a més de tres instruments, pel contrari, va ser gairebé nul·la, ja que la seva manufactura resultava excessivament costosa pel fet d'anar dirigida a un públic minoritari.

En canvi, sí que es publicava molta música per a satisfer les orquestrines que actuaven en infinitat de sales de ball, restaurants i altres esdeveniments amb música en viu, molt freqüents en aquella època. Aquestes publicacions no es venien, sinó que s'enviaven als músics mensualment i de forma gratuïta perquè les incorporessin al seu repertori.

La botiga

Durant els tres anys de la Guerra Civil espanyola l'activitat editorial va quedar gairebé exclusivament dedicada a la publicació de música militar i de cançons destinades a exaltar els diferents sentiments socials i polítics del moment. Durant aquests anys Alessio Boileau es va veure obligat a relegar les seves funcions de director i propietari de l'empresa per passar a treballar com un operari més.

El 22 de novembre de 1939, dia de Santa Cecília, patrona de la música, Alessio va inaugurar un comerç dedicat a la venda de les seves publicacions en l'immoble del costat de la seu del taller: Provença, 287. L'obertura estava prevista el 1936 , però l'inici de la guerra va obligar a postergar la seva inauguració. L'establiment va ser projectat seguint la inspiració del moviment GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i actualment és l'únic establiment d'aquest estil que s'ha mantingut obert fins a l'actualitat. El proper 2014 la botiga celebrarà el seu 75 aniversari.

A la part de la rebotiga es va destinar un espai com a sala de concerts, amb capacitat per a situar un piano de mitja cua i més de cent cadires. En aquell auditori improvisat es van celebrar els concerts inaugurals de les obres que es publicaven. També va ser lloc de tertúlies musicals, protagonitzades per les importants personalitats del món musical del moment: Enric Morera, Frederic Mompou, Felip Pedrell, Ricard Lamote de Grignon, Enric i Pau Casals, Joan Baptista Lambert o Apel·les Mestres. Les trobades també comptaven amb l'assistència de la crítica musical, que ressenyava els concerts en els mitjans especialitzats.

Les últimes sessions musicals de la sala van tenir lloc el 1949, un any després de la mort d'Alessio Boileau. L'anàlisi dels programes de mà conservats, assenyalen que el cicle va tenir una gran activitat durant els seus deu anys de vida, ja que, segons les èpoques, es van arribar a programar fins a dos concerts per setmana.

Des dels quaranta fins l'actualitat

Durant els anys quaranta l'editorial havia establert una estreta relació comercial i d'amistat amb Higini Anglès, director i fundador de l'Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d'Investigacions Científiques. A instàncies d'aquest musicòleg, durant molts anys es grafiaron i van imprimir en els tallers d'Alessio Boileau dels exemplars de la col·lecció Monuments de la Música Espanyola, que recull la principal música antiga nacional amb un ampli aparell crític. També per encàrrec de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona, i amb l'impuls de Higini Anglès, es van produir les obres dels Mestres de l'Escolania de Montserrat.

Amb la mort del seu fundador, l'Editorial de Música Boileau va passar a mans de les seves filles, Elvira, Mercedes i Rosario, que es van ocupar de continuar la tasca editorial amb el mateix esperit divulgador del seu pare. Passats gairebé quaranta anys, el 1986, entrava també a formar part de la tercera generació familiar. Amb la incorporació d'Antonio i Yolanda Guasch, néts d'Alessio Boileau, l'empresa va passar a ser una societat anònima.

Actualment, a l'editorial treballen, en forma de societat limitada, dues de les quatre generacions que han col·laborat: la néta i els besnéts d'Alessio, a més d'altres treballadors -molts d'ells parents dels membres de la plantilla original.

Durant aquests cent anys de vida, l'editorial ha publicat aproximadament uns 3800 títols, entre partitures, llibres i discos compactes. El gruix més gran de producció encara són, evidentment, les partitures, en totes les seves varietats -partitura general, reduccions per a piano o per a cant i piano, particel·les -, i per a diferents tipus de formacions -instrument o veu solista, conjunts de cambra, cobla, etc. Un important conjunt d'aquestes es conserva a la Biblioteca de Catalunya i un altre a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d'Amèrica.

La importància donada per la musicologia a l'editorial es manifesta en el fet que la seva referència apareix en els principals diccionaris i enciclopèdies especialitzats, tant de l'estat com estrangers, amb veus escrites per José López-Calo (2001), Emilio Casares Rodicio (1999 -2002) i Xosé Aviñoa (2003). Una de les més recents contribucions a aquestes referències ha estat la nota del cronista de Barcelona, Lluís Permanyer (2008), amb el premonitori títol Boileau, més d'un segle al servei de la música.

Amb el pas del temps, les formes de treballar han anat canviant. El 1993 va ser l'últim any que es van utilitzar planxes gravades per a la impressió de partitures. Segons testimoniava Joaquín Guerin, antic gravador de l'editorial, el taller d'Alessio Boileau va ser l'últim que va sobreviure amb aquesta tècnica ancestral. La introducció de noves tecnologies en els processos d'impressió ha possibilitat multiplicar el nombre d'exemplars a editar ja siguin nous títols o reimpressions dels ja existents i ha donat pas a un sistema de producció més industrial, davant l'artesania que representava el treball del gravador sobre les planxes d'estany, régulo d'antimoni i plom.

No obstant això, i tal com diu el periodista Lluís Permanyer: «En poc més d'un segle ha passat de les pesades pedres litogràfiques i planxes a la informàtica, però l'editorial Boileau ha sabut adaptar-se, sense deixar de mantenir-se fidel a la música».