Home / Obres / Cançons de muntanya

Lliuraments en 24h-72h (Península laborables)

Cançons de muntanya

Voz y Piano

BLANCAFORT, Manuel

Reg.: B.4080

22,50 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%) Afegir a la cistella

  • Arranjaments: VILLALBA, Miquel
  • Formació: Duos: Amb piano; Amb veu.
  • Gèneres: Clàssica / contemporània: Arranjaments i transcripcions; Vocal; Cambra.
  • Idioma: Catalán
  • Suport: Partitura
  • Nivell de dificultat: Mitjà-alt
  • Època: 1a meitat s. XX
  • Editorial: Editorial Boileau
  • Núm. de pàgines: 32
  • Mesura: 31,00 x 23,00 cm
  • Durada: 13'26''
  • ISMN: 979-0-3503-4275-2
  • Disponible en digital: No
  • Disponible en lloguer: No

Les cançons de Blancafort

Manuel Blancafort sostenia que en tota obra musical hi ha tres components bàsics: la melodia, l’harmonia i el ritme. Tot i que tots tres elements hi són sempre, el compositor acaba prioritzant uns per sobre dels altres, encara que no se n’adoni. Deia això quan les exploracions de nous timbres i ritmes tenien una presència considerable i l’atonalitat començava a escampar-se. “Hi ha música que sona i música que canta. Jo em decanto per la que canta”, va escriure en el seu quadern de notes per reivindicar el paper de la melodia. 

En la música de Blancafort, les complexitats rítmiques o les subtileses harmòniques van sempre presidides per una melodia que ho lliga tot. La seva música canta. Això també és cert en la música instrumental. Bona part de l’obra per a piano són cançons sense paraules.

Nodrides i recolzades per l’amistat de Mompou, les seves obres de joventut són peces molt breus que evoquen un diàleg, o a vegades un monòleg, entre les sensacions de l’exterior i els sentiments de l’interior. Escriu en el seu quadern: “Vaig imaginar una música catalana on imperés la claredat: simple, descarregada d’excessos contrapuntístics i de cromatismes nebulosos que ofegarien la puresa expressiva de la nostra lírica. Una música tonal, lògica i concisa.”

La música de Blancafort evoluciona. Amb el temps comença a interessar-se per la riquesa tímbrica de la paleta sonora que li ofereix l’orquestra i aprofundeix en el paper de la forma, de l’arquitectura musical de la peça. Empès per aquests anhels, s’acosta progressivament a un neoclassicisme que esclata després de la guerra civil en una gran producció de peces amb els formats clàssics de la simfonia, el quartet de corda o el concert per a piano i orquestra. Això pot semblar molt allunyat dels principis estètics que tan intensament va compartir amb Mompou a la seva primera joventut. Però no és així. El lied és per a Blancafort una constant: la composició de cançons es reparteix de manera regular en el temps. I és precisament en el lied on es pot constatar amb claredat que en la seva evolució hi ha un fil conductor fermament arrelat en el principis originaris però que evoluciona més enllà del minimalisme amb un segell propi inconfusible.


Comentaris sobre l’edició

Aquesta edició és una adaptació per a veu i piano, feta per l’autor d’aquestes línies a petició de la Fundació Manuel Blancafort, del recull homònim compost originalment per a piano sol els anys 1916-1918 i publicat per Union Musical Española. Aquesta primera publicació duu el subtítol de “Cants sense paraules” tot posant de manifest el caràcter vocal de les melodies del cicle. En alguns dels manuscrits originals que es conserven a la Biblioteca de Catalunya (M. 4888/7, 4888/4a, 4888/9-11, 4888/6a,b,c) hi figuren petits poemes escrits al marge pel mateix compositor que il·lustren de manera evident aquest enfoc i alhora suggereixen l’atmosfera de la peça. No obstant, la lletra sovint no encaixa amb la melodia corresponent i per això s’ha optat per incloure els poemes que la poetessa moianesa Josefina Pons (1941-2012) va escriure expressament per a aquesta obra el 1997, a requesta del pianista Joan Amils, i que compta amb el beneplàcit dels hereus. 

La font principal prové d’una còpia de la partitura publicada per UME, conservada per la família Blancafort, en la que hi consta el text desplegat directament sota les melodies. Per a aquesta versió s’han respectat els títols originals de les peces pianístiques així com la notació original, que s’ha distribuït de forma diferent entre la veu i el piano per tal d’afavorir el diàleg cambrístic

1. Cançó del vent gronxant les branques                                                               

2. Cançó dalt del cingle                                                                                              

3. Cançó de l’hivern                                                                                                    

4. Cançó de l’adéu                                                                                                       

5. Cançó de l’arribada al cim                                                                                    

6. Cançó de la tarda morint                                                                                       

7. Cançó d’enyorança                                                                                                 

8. Cançó del silenci del capvespre

9. Cançó del matí lluminós